Bé, el cas és que la gent va sortir molt fastiguejada en general d’aquell examen. També és veritat que, tot i que hi va haver força suspesos, crec que no van ser injustos ni especialment estrictes a l’hora de corregir, cosa que va ser d’agrair. De totes maneres, trobo que va ser un examen bastant erroni, ja que l’únic que mesuraven era el nostre coneixement d’anglès, quan per saber si tens aptituds per traduir és tant o més important avaluar com redactes en la teva llengua, com va ser el cas de la prova a la Pompeu. La veritat és que l’enfocament tan diferent de l’examen va ser una de les coses (a banda de la proximitat de la facultat de la Pompeu, que em quedava molt més a la vora de casa, i de la possibilitat d’especialitzar-nos a 2n cicle) que em va fer decidir per entrar a la Pompeu i no a l’Autònoma, ja que vaig trobar molt més adequat per als estudis de traducció l’examen de la Pompeu. 

Així doncs, l’examen d’accés a l’Autònoma va ser possiblement el més difícil que he fet de llengües, bàsicament pel temps de què disposàvem per fer totes les tasques, i també un dels més inapropiats per a l’objectiu que es perseguia, però no considero que fos el més injust. La veritat és que, per a mi, els exàmens més injustos de llengües que he viscut eren els dels verbs irregulars a l’escola. Recordo que era horrible haver de memoritzar la llista de verbs i reproduir-la exactament a l’examen. A més, cada falta, encara que només fos una errada ortogràfica en escriure el participi, descomptava un punt, amb la qual cosa no era gens difícil suspendre. Ens feien exàmens d’aquests cada setmana, era realment un malson. I si una setmana no t’ho havies mirat i inevitablement se t’havien oblidat alguns verbs, el suspenies i apa, se suposava que no tenies el nivell suficient d’anglès només perquè no eres capaç de repetir una llista de verbs com un lloro. Trobo que aquests van ser sense cap dubte els exàmens de llengües més injustos que he fet mai. 

En canvi, em va agradar especialment l’examen de GAD anglès que vam fer a segon de carrera. Els exercicis de gramàtica eren com els d’un examen d’Advance, és a dir, que en lloc d’omplir buits, cosa que tinc absolutament avorrida, et donen una frase i tu l’has de reformular amb una construcció sintàctica diferent o exercicis per l’estil. A més, hi havia una part d’escriptura en què et deixaven triar entre diversos temes. Crec que, si em deixen triar un tema que m’agradi, aquest és el tipus d’exercici que millor se’m dóna i que més m’agrada fer en un examen de llengües, el d’escriure.  

Una cosa que valoro molt a l’hora de fer un examen de llengües o del que sigui és que em donin el temps necessari per fer-lo a gust i tranquil·la, ja que crec que en un examen en què has de córrer és molt més difícil demostrar les teves capacitats i habilitats reals. I sempre he pensat que el fet de poder fer el màxim de coses en el mínim d’estona no demostra res pel que fa als teus coneixements. Així que, per a mi, és molt important el factor temps. Un avantatge que tinc a l’hora de fer exàmens és que no em poso nerviosa. Els únics exàmens en què m’he posat una mica nerviosa han estat els d’interpretació, per raons òbvies. Trobo que el fet de no posar-se nerviós ajuda moltíssim a l’hora de fer un bon examen, ja que els nervis disminueixen molt les teves habilitats. Crec que els professors, abans d’engegar el rotllo de descriure el que ens demanen a l’examen, haurien de procurar sempre de dir unes paraules tranquil·litzadores als seus alumnes. 

També estic especialment a favor de l’avaluació continuada, i més en el cas de l’ensenyament de llengües, ja que precisament per aprendre un idioma no serveix empollar per ser capaç de fer un examen i després oblidar-te’n, que és el que tots hem fet alguna vegada o una altra en un examen final de llengua. La vegada que més he après, i ho torno a dir per enèsima vegada en aquest blog, va ser amb l’assignatura de GAD alemany, que es basava en l’avaluació continuada, per mitjà de portafolis que permetien que cada alumne treballés al seu ritme, però que hagués de treballar molt més que fent un simple examen final, i això feia que tots aprenguéssim el doble. Sense lloc a dubtes, considero aquesta assignatura com un ideal d’ensenyament de llengües, com el que m’agradaria trobar-me sempre a les classes d’idiomes.  

Sens dubte, de les aules on he estat aprenent llengües, les que més m’han agradat són les del Goethe Institut : classes quadrades, amb tres o quatre taules rodones per als alumnes, situades davant d’una pissarra i una petita taula per al professor. Em sentia especialment còmode pel fet que no es tractés d’aules dividides en fileres de cadires i pupitres, amb la tarima i la taula del professor al davant, ja que sempre he associat aquesta disposició amb les classes purament magistrals.

La disposició en tres o quatre taules rodones permet que els estudiants interactuem en grups de quatre o cinc a l’hora de fer activitats en comú. D’aquesta manera no cal que t’aixequis per reunir-te amb els teus companys cada vegada que s’ha de fer una tasca en grup, ni que t’hagis d’asseure en posicions realment incòmodes per poder parlar amb ells. A més, aquesta disposició ajuda a no perdre temps recol·locant-te quan has de fer feina en grup. Per altra banda, quan el professor ha d’explicar alguna cosa o es fa un debat entre tots els alumnes de la classe, la disposició en tres o quatre taules és perfectament còmode. Així doncs, es tracta d’una disposició de l’espai que és útil per a tots els tipus d’activitats que es poden fer en una classe d’ensenyament de llengües, sense haver d’obligar els alumnes a moure’s cada vegada que es canvia d’activitat.  

Trobo que aquesta és la millor disposició d’una classe d’ensenyament de llengües, amb molta diferència respecte a les aules de la universitat, on també he assistit a nombroses classes d’idiomes. Les llargues taules amb fileres de cadires unides, pròpies de la universitat, fan que resulti difícil apartar-se de les classes magistrals, ja que es tracta de la típica disposició adequada perquè tots els alumnes mirin el professor. Quan hem hagut de fer activitats en grup en assignatures de llengües a la universitat, sempre havies d’asseure’t en una posició ben incòmode, o bé fer aixecar tothom si volies anar a fer la tasca amb un grup de persones de l’altra punta de la fila.  

El que sí que he de dir a favor de les aules de la universitat és que solen estar molt més ben equipades pel que fa a materials que les de la majoria d’acadèmies d’idiomes, ja que compten amb un canó, amb DVD per mirar pel·lícules, amb un ordinador, amb una pantalla de color blanc, etc. Bé, són una excepció les aules d’interpretació, on sempre falten cabines i la majoria d’auriculars no funcionen, però això ja no és el tema que ens ocupa. 

La interacció amb els companys

Penso que la interacció amb els companys de classe a l’hora d’aprendre llengües és fonamental. En primer lloc, resulta imprescindible quan es tracta de parlar, sobretot si et portes bé amb els companys que tens. A més, és molt més amè fer exercicis de vocabulari o de gramàtica amb algun company que no pas individualment. Això sí, personalment prefereixo que quan es tracta d’aquest tipus d’exercicis, es facin per parelles i no per grups més nombrosos, perquè segons l’experiència que he tingut, llavors l’activitat és bastant caòtica i no s’aprofita tant el temps, ja que tothom vol dir la seva. En canvi, quan el que s’ha de fer és parlar, trobo molt més interessant fer-ho en grups de quatre o cinc que no en parelles, perquè d’aquesta manera s’interactua molt més, i sempre és més fàcil que surtin temes nous.

A banda de la interacció dins de l’aula, considero que és molt útil tenir la sort de trobar un grup d’aprenentatge d’idiomes on hi hagi una molt bona relació personal. Això sol comportar, en primer lloc, que et motivi més anar a classe, sobretot si les classes són al vespre. En segon lloc, també propicia que s’organitzin activitats entre els companys fora de l’aula, especialment si es tracta de grups d’adults, com per exemple anar al cinema a veure una pel·lícula en versió original, assistir a activitats culturals, etc. 

Els horaris ideals

Penso que el millor horari per aprendre, no tan sols llengües, sinó el que sigui, és al matí, quan estàs molt més fresca i se’t queda molt més tot que a qualsevol altre hora. En tot cas, si les classes no es poden fer al matí, llavors triaria la franja de la tarda que va de cinc a set. Sempre que puc, cosa que no és fàcil ni habitual, perquè les llengües se solen aprendre mentre estudies o treballes, prefereixo evitar les classes a primera hora de la tarda (en què la nyonya de tothom és considerable) i, sobretot, al vespre. Tinc comprovat que quan he d’anar a classes al vespre, me’n canso molt més ràpid que si hi vaig en qualsevol altre horari, i de vegades fins i tot acabo abandonant-les abans d’hora. Al vespre ja estic cansada de tot el dia, em costa molt més concentrar-me i no tinc tantes ganes de xerrar. A més, a l’hivern fa molta mandra sortir de casa a partir de les set per anar a classe.

Pel que fa als cursos intensius, encara no n’he fet mai cap, i no sé com m’hi sentiria, però penso que no em desagradaria; és més, crec que aprendria molt amb un curs intensiu, ja que sempre m’han funcionat les coses intensives. Penso que m’agradaria això d’aprendre intensivament una llengua durant un mes o dos. Això sí, crec que només ho aguantaria si fos al país de la llengua en qüestió. Si hagués de fer un intensiu d’alemany a Barcelona, per exemple, llavors sí que se’m faria pesat, 20 hores la setmana estudiant el mateix fins que et surt per les orelles. Però si el curs fos a Alemanya, estic segura que m’hi sentiria molt més a gust, perquè ja aniria allà amb el propòsit de submergir-me totalment en la llengua i exposar-m’hi, si pogués, les 24 hores, i en aquest context seria molt útil anar a classe cada matí i compaginar-ho amb el contacte amb gent que parlés alemany a les tardes. De fet, aquest és un dels objectius que tinc per a l’estiu que ve. 

L’ANGLÈS A L’ESCOLA: ENTRE EL CONDUCTISME I EL COGNITIVISME 

Les classes d’anglès que vaig rebre a l’escola es fonamentaven en procediments propis d’aquestes dues teories psicològiques. Hi havia una part molt important d’ensenyament de gramàtica, en què primer el professor ens passava unes transparències amb els principals conceptes teòrics (per exemple: com funcionen els modal verbs?), i després fèiem exercicis d’omplir buits que corregíem al final de la classe entre tots. Realment, veig que estic força traumatitzada amb això d’omplir buits, però és que a l’escola en vaig acabar molt farta, i a la universitat tampoc me’n vaig acabar de deslliurar del tot. Aquest procediment és ben propi de la teoria conductista, que concep l’aprenentatge com una conducta que s’adquireix a base de repetició.  Un altre aspecte conductista amb què em trobava sovint era el següent: quan cometies un error en una redacció, el professor et feia copiar la frase correcta 20 o 30 vegades, fins que se suposa que ja no se t’oblidaria mai. Puc assegurar per altres experiències que he tingut que recordes molt més els teus errors quan analitzes perquè els has fet que no quan et limites a copiar la solució les vegades que sigui, cosa que acabes fent d’una manera tan mecànica que no et serveix per a res, ja que quan ho fas no penses en absolut en el que estàs fent.  

Aquestes pràctiques conductistes s’alternaven amb d’altres pròpies del cognitivisme. La que més present tinc era el mític exercici de comprensió lectora, en què llegíem un text (sempre del llibre de text) i després havíem de respondre unes preguntes (també del llibre de text) per demostrar si havíem comprès el que acabàvem de llegir. Amb tots els meus respectes, gairebé sempre eren preguntes absurdes i que es repetien una vegada i una altra. Mai et preguntaven, per exemple: “Estàs d’acord amb el que opina aquest personatge? Per què si o per què no?”, sinó que sempre et trobaves amb preguntes del tipus: “Qui va fer tal cosa?”, “On es dirigia tal personatge?”, “Per què va arribar tard a casa?”. Els alumnes ens limitàvem a buscar la frase exacta que responia la pregunta i copiar-la, sense ni tan sols parar esment a la resta del text. Així doncs, no em considero gaire partidària de les tasques de comprensió lectora, si més no tal com estaven concebudes als llibres de text. Trobo que és molt més útil demanar als alumnes que et facin un resum del que han llegit, o bé que comentin amb els companys amb quins punts del text estan d’acord i amb quins no.  

EL MEU IDEAL: CONSTRUCTIVISME AMB UN TOC D’HUMANISME 

Com he dit abans, no em convencen gens ni mica les pràctiques conductistes ni les cognitivistes, ja que l’experiència que he tingut amb les dues m’ha demostrat que els alumnes (sobretot nens i adolescents) n’acaben tips i no evolucionen en el domini real de la llengua.  Així com a l’hora d’aprendre anglès m’he trobat bàsicament amb aquestes dues tendències, amb l’alemany ha estat ben diferent. Un cop més posaré com a exemple l’assignatura de GAD alemany, que seguia unes pautes principalment constructivistes. Per exemple, quan llegíem textos a classe, la professora sempre ens feia subratllar tot allò que havíem entès, en lloc de la pràctica habitual de subratllar el que no havíem entès. A partir d’aquí, ens demanava que li resumíssim de què anava el text, cosa que fèiem sempre en grups de dos o tres. Així doncs, aprofitava els coneixements previs dels alumnes abans d’ensenyar-nos coses noves, alhora que fomentava la cooperació amb els companys.  

Un altre aspecte destacable és la concepció que ens inculcava de l’error: no es tractava d’un hàbit que calia corregir, sinó d’una actuació que tenia uns motius i, si els examinàvem, enteníem perquè allò no era pertinent en la llengua que estudiàvem. A més, la professora sempre procurava que cada alumne evolucionés al seu ritme, i donava més importància a la progressió que feia durant el curs que no pas als coneixements que demostrava tenir al final.  

Finalment, considero molt adequat el paper actiu que teníem els alumnes, ja que quan fèiem els Portfolios nosaltres triàvem els textos que volíem treballar (tot i que la docent ens donava unes pautes) i també els temes sobre els quals volíem escriure, de manera que així l’alumne es motivava molt més, ja que triava els temes que l’interessaven. 

Ja sé que no hi ha cap teoria perfecta, i que el fet que en prefereixis una o una altra moltes vegades depèn del professor que te l’ha inculcat, però sens dubte jo m’inclino per la teoria constructivista, ja que considero que és on l’alumne té un paper més actiu i on es pot fer el seu aprenentatge més a mida. És veritat que aquesta teoria pot funcionar més o menys en funció de la predisposició dels alumnes, i que no cal desterrar les altres teories, sinó agafar de cadascuna allò que té de més útil. Ara bé, com a teoria general per enfocar les classes d’ensenyament de llengües, jo optaria clarament per la teoria constructivista i deixaria força de banda el conductisme i el cognitivisme. El que sí que introduiria són elements de l’enfocament humanista, ja que considero molt important tenir en compte l’edat, l’entorn i l’estat d’ànim de l’alumne a l’hora de fer-li classes del que sigui.

L’ensenyament del castellà versus l’ensenyament del català a l’escola 

Tot i que vaig tenir un parell de professors de llengua castellana a Batxillerat que em van semblar molt bons mestres i amb qui vaig aprendre molt, tots, sense excepció, tant els de l’ESO com els dos de Batxillerat, basaven la seva assignatura en l’ensenyament de les normes gramaticals i sintàctiques del castellà, és a dir, en l’ensenyament de la gramàtica tradicional. La veritat és que tots eren professors més aviat avançats d’edat, que s’havien quedat totalment anclats en els mètodes del passat : memoritzar els conceptes i repetir els exercicis mecànicament, una vegada i una altra, fins que els alumnes acabessin interioritzant els procediments de la llengua.

Així doncs, si bé és cert que vaig aprendre a la perfecció com analitzar els elements d’una oració, el meu aprenentatge de llengua castellana a l’escola no va passar d’aquí. És cert que aquest coneixement de la sintaxi i la morfologia em va ser molt útil a l’hora d’estudiar llatí i també llengües modernes, però aquesta va ser l’única recompensa ja que, pel demés, l’assignatura era tremendament aburrida. No vam estudiar res de registres, ni de funcions comunicatives, ni de com redactar un text amb coherència i cohesió. En definitiva, les assignatures de castellà a la meva escola van ser com eren els professors que les impartien : amb algunes aprenies més i amb d’altres menys, però totes, sense excepció, eren com les classes típiques i tòpiques de sempre (igual que les que havia rebut el meu pare als anys 50): gramàtica, gramàtica i més gramàtica. Si a l’assignatura de matemàtiques havíem d’aprendre a calcular a base de repetició, a la de castellà havíem d’aprendre a analitzar oracions de la mateixa manera. Com veieu, no tinc un record precisament bo de les classes de castellà que vaig rebre a l’escola. 

Pel que fa a l’ensenyament del català, recordo que va ser força diferent. És cert que també fèiem sintaxi i morfologia, però recordo que el temari era molt més variat que el de les assignatures de castellà. Per exemple, estudiàvem els diferents registres de la llengua, les funcions comunicatives del llenguatge, les situacions sociolingüístiques en què es pot trobar una comunitat (bilingüisme, diglòssia, etc.), la cohesió i la coherència dels textos, l’estàndard versus els textos especialitzats, així com també l’evolució històrica del català i la seva situació actual. La veritat és que combinar la gramàtica i la sintaxi amb aquests coneixements sobre la llengua era molt més amè i interessant. Es pot dir, doncs, que els meus professors de català impartien la seva assignatura des d’una perspectiva més moderna i hi introduïen elements que pertanyien clarament a l’anàlisi del discurs. I dic que van ser els meus professors perquè els llibres de text de l’assignatura de català i la de castellà eren força similars, i eren els professors els que decidien posar èmfasi sobre una part del temari o sobre una altra. Suposo que la diferència d’enfocament tenia molt a veure amb l’edat i la formació dels professors: no sé perquè, els de castellà eren grans i havien estat escolaritzats en un sistema educatiu basat en ficar els conceptes dins el cap de l’alumne fos com fos, a base de memoritzar i repetir, mentre que els de català eren gent jove, que havien estudiat filologia catalana a la universitat i que tenien una perspectiva de l’ensenyament molt més oberta i flexible.  

L’ensenyament de l’anglès: un cas ben clar d’estructuralisme 

La meva experiència com a aprenent d’anglès com a llengua estrangera ha estat marcada sempre pel mètode estructuralista. He tingut algun professor molt bo i d’altres de molt mediocres, però la veritat és que tots han seguit les pautes d’aquesta metodologia lingüística. Així doncs, partint de la idea que el llenguatge és un comportament que s’aprèn a través de la repetició, les classes d’anglès que he rebut, tant a l’escola com als primers cursos d’universitat, s’han basat sempre en exercicis estructurals: exercicis d’omplir buits, listenings on l’objectiu també era omplir buits, diàlegs absolutament dirigits, sense lloc per a la creativitat de l’alumne, etc. 

Recordo que també era molt important la concepció de l’error com una cosa que s’havia d’evitar i que no calia analitzar i saber perquè es feia, sinó que senzillament s’havia d’evitar. Per detectar els errors, el que es feien eren exercicis d’omplir buits, que corregíem a classe en veu alta, i redaccions, que ens corregia el professor. Mai no buscàvem per nosaltres mateixos en què consistia l’error i perquè l’havíem comès, sinó que el professor ens donava la resposta directament. L’aprenentatge, doncs, es convertia en un procés absolutament mecànic, on t’afartaves de repetir una vegada i una altra els mateixos exercicis fins que no cometies cap error. 

Aquest enfocament va canviar lleugerament a les assignatures d’anglès de la universitat, si bé els procediments continuaven sent bàsicament estructuralistes. Quan sí que vaig notar un canvi de debò va ser quan a segon de carrera vam fer l’assignatura de GAD anglès, que va suposar un canvi radical en la manera d’aprendre anglès. L’assignatura es basava en l’anàlisi i comprensió de textos de tipus ben diferents, en el debat a classe (fet que ens feia comunicar-nos en anglès, però de manera lliure i no planejada per avançat), en redaccions que s’apartaven dels temes típics i tòpics de sempre, en les diferències dels usos lingüístics entre el català i l’anglès, etc. Com indica el propi nom de l’assignatura, es tractava d’una matèria basada en les teories de l’anàlisi del discurs. Aquesta assignatura va ser tot un descobriment per a mi, i em va obrir les portes a una manera d’aprendre anglès que em va encantar.  

El descobriment de la Gramàtica i l’Anàlisi del Discurs a la universitat 

A més de l’assignatura de GAD anglès, a la universitat també en vaig fer dues de GAD català i dues de GAD castellà. Òbviament, l’objectiu d’aquestes assignatures no era el d’aprendre la llengua, sinó que se centraven en els usos comunicatius del llenguatge. Va ser en aquestes assignatures on vaig aprofundir en el tema de les funcions del llenguatge, que considero molt important a l’hora de traduir. També vaig descobrir el món dels implícits i de les convencions tàcites que és el llenguatge, cosa que em va entusiasmar perquè em va fer veure la llengua no com un sistema tancat i hermètic, sinó absolutament obert i creatiu. També va ser en aquestes assignatures on vaig aprendre a mirar i analitzar el text com una unitat de cohesió i coherència, i no com una mera suma d’elements lèxics, gramaticals i sintàctics. Per a mi va ser una experiència molt bona fer aquestes assignatures, que em van permetre tenir una concepció del llenguatge molt diferent a la que tenia fins aleshores.  

GAD alemany: la millor experiència en aprenentatge d’idiomes 

Crec que el que diré ara no és una opinió personal, sinó compartida per la majoria dels meus companys que, com jo, van tenir l’oportunitat de fer l’assignatura de GAD alemany a segon de carrera amb l’Olga: considero que va ser amb diferència la millor experiència que he tingut mai en l’aprenentatge d’idiomes. Era una assignatura que seguia els principis de la gramàtica i l’anàlisi del discurs, sí, però també seguia uns principis docents i metodològics que van fer que tots nosaltres aprenguéssim més alemany en aquells dos trimestres (i passant-nos-ho bé!) del que mai havíem après fins llavors.  

Per començar, no hi havia examen, cosa que no vol dir que no treballéssim com els que més, ja que havíem de fer un munt de treballs. Aquests treballs, anomenats “Portfolios”, estaven dividits en diferents parts: una dedicada a la comprensió, una dedicada a la redacció i una altra dedicada a l’anàlisi dels errors que havíem comès en l’anterior treball, així com també de les coses que consideràvem que havíem fet molt bé. El fet de treballar pel teu compte, al ritme de cadascú, i no haver de demostrar el que sabies en només dues hores d’examen, va fer que tots ens motivéssim molt més a treballar. A més, era molt útil la part dedicada a analitzar els errors i els encerts que havies comès, ja que així entenies el perquè de tot plegat i t’asseguraves que, un cop entès el perquè dels errors, no els tornaries a cometre. Els coneixements gramaticals que apreníem a classe els posàvem en pràctica en aquests treballs, sense necessitat d’omplir buits, sinó senzillament utilitzant-los per comprendre i redactar textos. 

També va ser la primera vegada que vam estar exposats a la llengua alemanya durant les classes, ja que fins aleshores se’ns havien impartit en català o castellà. El fet de notar que comprenies el que t’estaven dient et pujava la moral pels núvols. I no només això, sinó que també vam començar a comunicar-nos en alemany. Al principi, per vèncer la vergonya, utiltizàvem el Mitra per enregistrar el que dèiem i sentir-nos després. Més endavant vam començar a parlar entre nosaltres i amb la professora en alemany, tot i que no vam poder avançar gaire en aquest sentit, ja que l’assignatura només va durar dos trimestres. Però va ser el primer cop que vam tenir un contacte real amb l’alemany des que estàvem a la univeritat. 

Crec que aquella va ser una assignatura que tots els professors de llengües haurien de prendre com a model a l’hora de fer classe. I estic convençuda que, si se seguís aquesta metodologia de treball, es podria posar punt i final al fracàs dels alumnes a l’hora d’aprendre idiomes en aquest país.

La meva llengua materna és el català. Així doncs, els primers contactes que vaig tenir amb el llenguatge van ser a través de la llengua catalana, ja que a casa meva tots parlaven en català. Una de les moltes coses que els agraeixo als meus pares és l’educació lingüística que em van donar: el fet que em parlessin sempre com si fos adulta, i no com molta gent parla als nens, com si fossin tontos en lloc de nens; i també que des d’un bon principi fomentessin en mi l’afecció per la literatura. Recordo que el meu pare em llegia contes cada nit, i que em van comprar un pack de contes enregistrats en casset, que també anaven amb els llibres corresponents. De manera que jo, als dos anys, sense saber llegir però volent ser capaç de narrar una història com ho feia el meu pare, m’aprenia de memòria els contes que sentia en casset i després els recitava fent veure que els llegia. He de reconèixer, doncs, que la meva iniciació en el món de la literatura la dec als meus pares. 

Quan em va arribar l’edat d’anar al parvulari, vaig tenir els meus primers contactes amb la llengua castellana, ja que la majoria de les mestres i dels nens eren castellanoparlants. Això va fer que aprengués a escriure amb les frases típiques i tòpiques de “Mi mamá me mima”, “Yo amo a mi mamá”, etc. La veritat és que penso que em va anar molt bé tenir els meus primers contactes amb el castellà de tan petita, ja que això m’ha permès dominar-lo amb facilitat com si fos la meva llengua materna.  

En arribar a l’escola, vaig començar a rebre totes les classes en català, excepte l’assignatura de llengua castellana i un parell d’assignatures impartides en castellà perquè els professors eren castellanoparlants i optaven per fer-les en la seva llengua. Tot i així, el meu contacte amb el castellà va continuar sent important, ja que tenia força companys castellanoparlants. Amb els anys m’he adonat que, de petits, quan estàvem en un grup en què hi havia alguna persona que, tot i entendre perfectament el català, era castellana, els catalanoparlants canviàvem sempre al castellà, de manera que la llengua més parlada entre nosaltres era aquesta. Això va canviar a l’ESO, quan els que teníem el català com a llengua materna vam decidir utilitzar sempre el català per parlar entre nosaltres, i reservar el castellà només per parlar amb els castellanoparlants. No va ser fins a la universitat que em vaig trobar amb molta gent castellana de tota la vida que em parlava en català, i ha estat durant aquests anys que m’he adonat que això era habitual i perfectament normal. Suposo que l’entorn en què creixem ens determina molt els usos socials que fem de la llengua, fins que som més grans i decidim per nosaltres mateixos quina llengua utilitzar.  

LA MEVA EXPERIÈNCIA AMB L’ANGLÈS

El primer contacte que vaig tenir amb una llengua estrangera va ser, com la majoria d’estudiants europeus, amb l’anglès. Vaig començar a aprendre’l a l’escola, a 3r de primària. La veritat és que el nivell era bastant deficient, i les classes es basaven molt en l’aprenentatge de gramàtica, verbs irregulars i vocabulari, cosa que els nens de 8 anys no trobàvem especialment apassionant. De fet, el nivell d’indiferència i fins i tot d’avorriment que despertava l’anglès en els meus companys era molt alt, i suposo que això va fer que la majoria, en acabar l’ESO, arraconessin definitivament l’anglès. 

Segurament a mi m’hauria passat el mateix i hagués acabat avorrint l’anglès, però vaig tenir la sort que no fos així, i és que vaig poder tenir contacte directe amb la llengua anglesa. Quan tenia 11 anys, vam anar de viatge amb els meus pares a Anglaterra. En un dels bed&breakfast on ens vam allotjar, a la zona del Lake District, vaig conèixer la filla de la mestressa, que es deia Amy i tenia un any més que jo. Comunicant-nos bàsicament per senyals, ens vam acabar fent amigues, i em va convidar a passar el següent estiu a casa seva. Jo vaig acceptar, i als 12 anys, amb un nivell d’anglès que no arribava ni a bàsic, vaig agafar un avió cap a Anglaterra per passar un mes amb una família que tan sols parlava anglès. 

Aquella va ser l’experiència més gratificant que mai he tingut a l’hora d’aprendre una llengua. Tot i que els primers dies van ser molt durs, a causa de la impotència que sentia quan no era capaç de fer-me entendre, al cap de poc el meu cervell es va començar a obrir a aquella llengua d’una manera sorprenent (com només ho pot fer el cervell d’un nen). Dubto molt que mai torni a aprendre tant una llengua en tan poc temps com ho vaig fer aleshores. Quan vaig tornar a casa, era capaç de comunicar-me en anglès, construint oracions completes i correctes, i havia adquirit el vocabulari bàsic com per sobreviure en un país de parla anglesa. Realment va ser una gran sort tenir aquella oportunitat, que va ser la que em va despertar la fascinació per la llengua anglesa. 

Això va ser el que em va motivar a seguir aprenent anglès durant l’ESO. La veritat és que el nivell de l’ESO era molt bàsic, i jo trobava a faltar aprendre més, però vaig preferir cartejar-me amb l’Amy i que ella em corregís les cartes, que no pas apuntar-me a una acadèmia a fer més classes avorrides d’exercicis de gramàtica, que era la concepció que jo tenia llavors de les classes d’anglès. Gràcies a aquesta correspondència vaig millorar molt el meu anglès escrit. 

Un cop a Batxillerat, vaig tenir la sort de trobar la millor professora d’anglès que he tingut mai. Es deia Isabel, i tots els alumnes estàvem entusiasmats amb ella. Va substituir les avorrides sessions de comprensió lectora per debats a classe sobre els temes de què tractaven els textos, cosa que ens facilitava entendre’ls molt millor i ens motivava a parlar en anglès. Els listenings també els vam eliminar i, en canvi, ens deixava triar cançons que ens agradessin i intentàvem transcriure’n la lletra. També fèiem concursos de vocabulari, i el grup que més en sabia rebia un premi, i això va ser el nostre incentiu per aprendre’ns les llistes de vocabulari. Va ser un any en què tots vam aprendre molt, cadascú segons el nivell que tenia.   

WILKOMMEN INS DEUTSCH

La passió per l’anglès que se m’havia despertat de nena va fer que volgués aprendre una altra llengua estrangera. Quan a 3r d’ESO ens van donar l’oportunitat d’apuntar-nos a fer francès o alemany, no vaig dubtar a fer-ho. Vaig triar alemany perquè creia que el francès era més fàcil d’aprendre i que, per tant, ho podia deixar per més endavant. En canvi, una llengua tan diferent a la meva com l’alemany, quan abans la comencés a aprendre, millor. Així que va ser llavors quan vaig tenir els meus primers contactes amb l’alemany. Vaig descobrir que, tot i els prejudicis que té la gent sobre aquesta llengua, era un idioma fascinant, tan organitzat i sistemàtic, amb les seves declinacions i els seus casos. Era tan diferent a tot el que jo coneixia que em va encantar des d’un bon principi. 

A Batxillerat vaig seguir amb l’alemany, i amb els companys de classe vam decidir fer un viatge a Alemanya. Així que ens vam passar dues setmanes recorrent el sud del país. Era la primera vegada que estava a Alemanya, i em va encantar la gent, la cultura, els paisatges, tot. Una vegada més, la visita al país de la llengua que estudiava va ser el que més em va motivar a l’hora de decidir continuar amb l’aprenentatge d’aquell idioma.  

LES LLENGÜES CLÀSSIQUES: LA MEVA PRIMERA EXPERIÈNCIA EN TRADUCCIÓ

Vaig fer el Batxillerat d’Humanitats, o sigui que vaig aprendre llatí i grec clàssic durant dos anys. M’atreviria a dir que, tot i ser llengües mortes, van ser les llengües que més em va agradar estudiar. En primer lloc, perquè el professor que vam tenir era un apassionat del món clàssic, que sempre m’havia cridat l’atenció perquè el meu pare també ho és i a casa n’havia sentit a parlar sovint. El fet d’aprendre tantes coses de la cultura juntament amb la llengua era una cosa nova per a mi i em va encantar, va fer que em fiqués molt més en l’assignatura i que entengués que la cultura i la llengua han d’anar sempre agafades de la mà.  

En segon lloc, perquè ja no treballàvem amb les típiques frases que ho fèiem en anglès o alemany i que t’arriben a cansar tant (“Mary goes to the cinema every weekend”), sinó que ho fèiem amb els textos que havien escrit personatges tan emblemàtics com Cèsar o Homer en èpoques tan remotes per a nosaltres! Això em va fascinar, i va ser el que em va fer plantejar per primer cop que volia fer traducció. De fet, va ser el meu professor de llatí i grec el que em va donar la idea, que des de llavors em va anar ballant pel cap fins que em vaig decidir per aquesta carrera. 

Trobo que estudiar llengües clàssiques és tota una experiència per als amants dels idiomes, i considero que és molt útil i que t’obre molt la ment a l’hora d’aprendre llengües vives. La veritat és que m’encantaria tornar a estudiar llatí i grec.  

PROJECTES DE FUTUR

Una de les coses que més m’ha ensenyat la universitat és que entres a Traducció i Interpretació pensant que saps llengües i t’adones que no en saps, i que encara et queda tan camí per aprendre-les com déu mana que t’arribes a desanimar i tot. Crec que aquesta sensació l’hem tingut molts. Ara bé, això és el que et motiva a seguir amb els idiomes un cop acabada la carrera. La meva intenció és millorar molt el meu anglès i, sobretot, el meu alemany, durant els propers dos o tres anys. A banda d’això, vull començar d’aquí poc a aprendre francès i àrab.    

Vaig matricular-me d'aquesta assignatura perquè, com a estudiant de traducció, m'interessa tot el que estigui relacionat amb l'aprenentatge i l'ensenyament de llengües. Ara que ja acabem la carrera de traducció, penso que tots, o almenys aquest és el meu cas, sentit la necessitat i les ganes tant de millorar el nivell de les llengües que hem après fins ara com d'aprendre'n de noves. Com que, tant si vas a una escola d'idiomes com si aprens llengües pel teu compte, és molt important que et sàpigues gestionar el teu aprenentatge i que coneguis la manera que millor et va per aprendre un idioma, m'ha semblat que aquesta assignatura em seria molt útil.

A banda d'aquest interès més aviat pràctic, al llarg de la carrera m'he adonat que m'interessava molt el tema de com s'apren una llengua: quins processos mentals i culturals hi intervenen, les diferències entre l'aprenentatge d'una llengua primera i una llengua segona, les diferents maneres en què els éssers humans gestionem els nostres coneixements lingüístics, etc. Per tant, m'atreia el temari d'aquesta assignatura.

Un cop superades les reticències inicials i de l'edat de pedra que sentia pel fet que tota l'assignatura es gestionés informàticament, he de reconèixer que aquesta organització en fòrums i blogs i wikis i tot això, fins ara desconeguda per a mi, resulta molt útil i interactiva. Tot i així, m'agrada que tinguem classes magistrals en què se'ns donin conceptes, en lloc de basar-nos només en consultar bibliografia.

1. busca el enlace Administrar en esta misma página.
   
2. Deberás introducir tu clave para poder acceder.

Una vez dentro podrás:

• editar los artículos y comentarios (menú Artículos);
  
• publicar un nuevo texto (Escribir nuevo);
  
• modificar la apariencia y configurar tu bitácora (Opciones);
  
• volver a esta página y ver el blog tal y como lo verían tus visitantes (Salir al blog).

Puedes eliminar este artículo (en Artículos > eliminar). ¡Que lo disfrutes!]]>Thu, 26 Apr 2007 13:49:00 +0000