LES TEORIES LINGÜÍSTIQUES AMB QUÈ M’HE TROBAT COM A APRENENT DE LLENGÜES

Si repasso la meva història com a aprenent de llengües, m’adono ràpidament que les teories lingüístiques que han dominat el meu aprenentatge, gairebé de manera omnipresent, han estat la gramàtica tradicional i l’estructuralisme. Bé, suposo que aquest deu ser el cas de la majoria de vosaltres que, com jo, us heu educat en un sistema que encara no coneixia tots aquests nous plantejaments d’ensenyament de llengües, basats en la gramàtica generativa, la lingüística textual i l’anàlisi del discurs. Vaja, que la meva experiència com a aprenent de llengües s’ha vist sempre marcada per l’estudi exhaustiu de les regles gramaticals i sintàctiques, així com també per la manca absoluta de creativitat per part de l’alumnat i la falta d’exposició a situacions comunicatives reals. Llevat d’alguna excepció, puc dir que la meva experiència, doncs, es resumeix en això. Ara bé, és interessant analitzar l’assumpte cas per cas, és a dir, llengua per llengua.  

L’ensenyament del castellà versus l’ensenyament del català a l’escola 

Tot i que vaig tenir un parell de professors de llengua castellana a Batxillerat que em van semblar molt bons mestres i amb qui vaig aprendre molt, tots, sense excepció, tant els de l’ESO com els dos de Batxillerat, basaven la seva assignatura en l’ensenyament de les normes gramaticals i sintàctiques del castellà, és a dir, en l’ensenyament de la gramàtica tradicional. La veritat és que tots eren professors més aviat avançats d’edat, que s’havien quedat totalment anclats en els mètodes del passat : memoritzar els conceptes i repetir els exercicis mecànicament, una vegada i una altra, fins que els alumnes acabessin interioritzant els procediments de la llengua.

Així doncs, si bé és cert que vaig aprendre a la perfecció com analitzar els elements d’una oració, el meu aprenentatge de llengua castellana a l’escola no va passar d’aquí. És cert que aquest coneixement de la sintaxi i la morfologia em va ser molt útil a l’hora d’estudiar llatí i també llengües modernes, però aquesta va ser l’única recompensa ja que, pel demés, l’assignatura era tremendament aburrida. No vam estudiar res de registres, ni de funcions comunicatives, ni de com redactar un text amb coherència i cohesió. En definitiva, les assignatures de castellà a la meva escola van ser com eren els professors que les impartien : amb algunes aprenies més i amb d’altres menys, però totes, sense excepció, eren com les classes típiques i tòpiques de sempre (igual que les que havia rebut el meu pare als anys 50): gramàtica, gramàtica i més gramàtica. Si a l’assignatura de matemàtiques havíem d’aprendre a calcular a base de repetició, a la de castellà havíem d’aprendre a analitzar oracions de la mateixa manera. Com veieu, no tinc un record precisament bo de les classes de castellà que vaig rebre a l’escola. 

Pel que fa a l’ensenyament del català, recordo que va ser força diferent. És cert que també fèiem sintaxi i morfologia, però recordo que el temari era molt més variat que el de les assignatures de castellà. Per exemple, estudiàvem els diferents registres de la llengua, les funcions comunicatives del llenguatge, les situacions sociolingüístiques en què es pot trobar una comunitat (bilingüisme, diglòssia, etc.), la cohesió i la coherència dels textos, l’estàndard versus els textos especialitzats, així com també l’evolució històrica del català i la seva situació actual. La veritat és que combinar la gramàtica i la sintaxi amb aquests coneixements sobre la llengua era molt més amè i interessant. Es pot dir, doncs, que els meus professors de català impartien la seva assignatura des d’una perspectiva més moderna i hi introduïen elements que pertanyien clarament a l’anàlisi del discurs. I dic que van ser els meus professors perquè els llibres de text de l’assignatura de català i la de castellà eren força similars, i eren els professors els que decidien posar èmfasi sobre una part del temari o sobre una altra. Suposo que la diferència d’enfocament tenia molt a veure amb l’edat i la formació dels professors: no sé perquè, els de castellà eren grans i havien estat escolaritzats en un sistema educatiu basat en ficar els conceptes dins el cap de l’alumne fos com fos, a base de memoritzar i repetir, mentre que els de català eren gent jove, que havien estudiat filologia catalana a la universitat i que tenien una perspectiva de l’ensenyament molt més oberta i flexible.  

L’ensenyament de l’anglès: un cas ben clar d’estructuralisme 

La meva experiència com a aprenent d’anglès com a llengua estrangera ha estat marcada sempre pel mètode estructuralista. He tingut algun professor molt bo i d’altres de molt mediocres, però la veritat és que tots han seguit les pautes d’aquesta metodologia lingüística. Així doncs, partint de la idea que el llenguatge és un comportament que s’aprèn a través de la repetició, les classes d’anglès que he rebut, tant a l’escola com als primers cursos d’universitat, s’han basat sempre en exercicis estructurals: exercicis d’omplir buits, listenings on l’objectiu també era omplir buits, diàlegs absolutament dirigits, sense lloc per a la creativitat de l’alumne, etc. 

Recordo que també era molt important la concepció de l’error com una cosa que s’havia d’evitar i que no calia analitzar i saber perquè es feia, sinó que senzillament s’havia d’evitar. Per detectar els errors, el que es feien eren exercicis d’omplir buits, que corregíem a classe en veu alta, i redaccions, que ens corregia el professor. Mai no buscàvem per nosaltres mateixos en què consistia l’error i perquè l’havíem comès, sinó que el professor ens donava la resposta directament. L’aprenentatge, doncs, es convertia en un procés absolutament mecànic, on t’afartaves de repetir una vegada i una altra els mateixos exercicis fins que no cometies cap error. 

Aquest enfocament va canviar lleugerament a les assignatures d’anglès de la universitat, si bé els procediments continuaven sent bàsicament estructuralistes. Quan sí que vaig notar un canvi de debò va ser quan a segon de carrera vam fer l’assignatura de GAD anglès, que va suposar un canvi radical en la manera d’aprendre anglès. L’assignatura es basava en l’anàlisi i comprensió de textos de tipus ben diferents, en el debat a classe (fet que ens feia comunicar-nos en anglès, però de manera lliure i no planejada per avançat), en redaccions que s’apartaven dels temes típics i tòpics de sempre, en les diferències dels usos lingüístics entre el català i l’anglès, etc. Com indica el propi nom de l’assignatura, es tractava d’una matèria basada en les teories de l’anàlisi del discurs. Aquesta assignatura va ser tot un descobriment per a mi, i em va obrir les portes a una manera d’aprendre anglès que em va encantar.  

El descobriment de la Gramàtica i l’Anàlisi del Discurs a la universitat 

A més de l’assignatura de GAD anglès, a la universitat també en vaig fer dues de GAD català i dues de GAD castellà. Òbviament, l’objectiu d’aquestes assignatures no era el d’aprendre la llengua, sinó que se centraven en els usos comunicatius del llenguatge. Va ser en aquestes assignatures on vaig aprofundir en el tema de les funcions del llenguatge, que considero molt important a l’hora de traduir. També vaig descobrir el món dels implícits i de les convencions tàcites que és el llenguatge, cosa que em va entusiasmar perquè em va fer veure la llengua no com un sistema tancat i hermètic, sinó absolutament obert i creatiu. També va ser en aquestes assignatures on vaig aprendre a mirar i analitzar el text com una unitat de cohesió i coherència, i no com una mera suma d’elements lèxics, gramaticals i sintàctics. Per a mi va ser una experiència molt bona fer aquestes assignatures, que em van permetre tenir una concepció del llenguatge molt diferent a la que tenia fins aleshores.  

GAD alemany: la millor experiència en aprenentatge d’idiomes 

Crec que el que diré ara no és una opinió personal, sinó compartida per la majoria dels meus companys que, com jo, van tenir l’oportunitat de fer l’assignatura de GAD alemany a segon de carrera amb l’Olga: considero que va ser amb diferència la millor experiència que he tingut mai en l’aprenentatge d’idiomes. Era una assignatura que seguia els principis de la gramàtica i l’anàlisi del discurs, sí, però també seguia uns principis docents i metodològics que van fer que tots nosaltres aprenguéssim més alemany en aquells dos trimestres (i passant-nos-ho bé!) del que mai havíem après fins llavors.  

Per començar, no hi havia examen, cosa que no vol dir que no treballéssim com els que més, ja que havíem de fer un munt de treballs. Aquests treballs, anomenats “Portfolios”, estaven dividits en diferents parts: una dedicada a la comprensió, una dedicada a la redacció i una altra dedicada a l’anàlisi dels errors que havíem comès en l’anterior treball, així com també de les coses que consideràvem que havíem fet molt bé. El fet de treballar pel teu compte, al ritme de cadascú, i no haver de demostrar el que sabies en només dues hores d’examen, va fer que tots ens motivéssim molt més a treballar. A més, era molt útil la part dedicada a analitzar els errors i els encerts que havies comès, ja que així entenies el perquè de tot plegat i t’asseguraves que, un cop entès el perquè dels errors, no els tornaries a cometre. Els coneixements gramaticals que apreníem a classe els posàvem en pràctica en aquests treballs, sense necessitat d’omplir buits, sinó senzillament utilitzant-los per comprendre i redactar textos. 

També va ser la primera vegada que vam estar exposats a la llengua alemanya durant les classes, ja que fins aleshores se’ns havien impartit en català o castellà. El fet de notar que comprenies el que t’estaven dient et pujava la moral pels núvols. I no només això, sinó que també vam començar a comunicar-nos en alemany. Al principi, per vèncer la vergonya, utiltizàvem el Mitra per enregistrar el que dèiem i sentir-nos després. Més endavant vam començar a parlar entre nosaltres i amb la professora en alemany, tot i que no vam poder avançar gaire en aquest sentit, ja que l’assignatura només va durar dos trimestres. Però va ser el primer cop que vam tenir un contacte real amb l’alemany des que estàvem a la univeritat. 

Crec que aquella va ser una assignatura que tots els professors de llengües haurien de prendre com a model a l’hora de fer classe. I estic convençuda que, si se seguís aquesta metodologia de treball, es podria posar punt i final al fracàs dels alumnes a l’hora d’aprendre idiomes en aquest país.