LES TEORIES PSICOLÒGIQUES I EL MEU APRENENTATGE DE LLENGÜES
Després d’haver-me endinsat en els meus records per intentar descriure quina teoria psicològica s’amagava darrere de cadascuna de les meves experiències en l’aprenentatge de llengües, m’he adonat que resulta força difícil etiquetar una assignatura sencera de llengua amb una sola teoria psicològica. És cert, però, que he viscut experiències on veig clares influències d’una teoria o d’una altra, i aquestes són les que m’agradaria explicar, i comentar-ne també els avantatges i els inconvenients que hi vaig trobar.
L’ANGLÈS A L’ESCOLA: ENTRE EL CONDUCTISME I EL COGNITIVISME
Les classes d’anglès que vaig rebre a l’escola es fonamentaven en procediments propis d’aquestes dues teories psicològiques. Hi havia una part molt important d’ensenyament de gramàtica, en què primer el professor ens passava unes transparències amb els principals conceptes teòrics (per exemple: com funcionen els modal verbs?), i després fèiem exercicis d’omplir buits que corregíem al final de la classe entre tots. Realment, veig que estic força traumatitzada amb això d’omplir buits, però és que a l’escola en vaig acabar molt farta, i a la universitat tampoc me’n vaig acabar de deslliurar del tot. Aquest procediment és ben propi de la teoria conductista, que concep l’aprenentatge com una conducta que s’adquireix a base de repetició. Un altre aspecte conductista amb què em trobava sovint era el següent: quan cometies un error en una redacció, el professor et feia copiar la frase correcta 20 o 30 vegades, fins que se suposa que ja no se t’oblidaria mai. Puc assegurar per altres experiències que he tingut que recordes molt més els teus errors quan analitzes perquè els has fet que no quan et limites a copiar la solució les vegades que sigui, cosa que acabes fent d’una manera tan mecànica que no et serveix per a res, ja que quan ho fas no penses en absolut en el que estàs fent.
Aquestes pràctiques conductistes s’alternaven amb d’altres pròpies del cognitivisme. La que més present tinc era el mític exercici de comprensió lectora, en què llegíem un text (sempre del llibre de text) i després havíem de respondre unes preguntes (també del llibre de text) per demostrar si havíem comprès el que acabàvem de llegir. Amb tots els meus respectes, gairebé sempre eren preguntes absurdes i que es repetien una vegada i una altra. Mai et preguntaven, per exemple: “Estàs d’acord amb el que opina aquest personatge? Per què si o per què no?”, sinó que sempre et trobaves amb preguntes del tipus: “Qui va fer tal cosa?”, “On es dirigia tal personatge?”, “Per què va arribar tard a casa?”. Els alumnes ens limitàvem a buscar la frase exacta que responia la pregunta i copiar-la, sense ni tan sols parar esment a la resta del text. Així doncs, no em considero gaire partidària de les tasques de comprensió lectora, si més no tal com estaven concebudes als llibres de text. Trobo que és molt més útil demanar als alumnes que et facin un resum del que han llegit, o bé que comentin amb els companys amb quins punts del text estan d’acord i amb quins no.
EL MEU IDEAL: CONSTRUCTIVISME AMB UN TOC D’HUMANISME
Com he dit abans, no em convencen gens ni mica les pràctiques conductistes ni les cognitivistes, ja que l’experiència que he tingut amb les dues m’ha demostrat que els alumnes (sobretot nens i adolescents) n’acaben tips i no evolucionen en el domini real de la llengua. Així com a l’hora d’aprendre anglès m’he trobat bàsicament amb aquestes dues tendències, amb l’alemany ha estat ben diferent. Un cop més posaré com a exemple l’assignatura de GAD alemany, que seguia unes pautes principalment constructivistes. Per exemple, quan llegíem textos a classe, la professora sempre ens feia subratllar tot allò que havíem entès, en lloc de la pràctica habitual de subratllar el que no havíem entès. A partir d’aquí, ens demanava que li resumíssim de què anava el text, cosa que fèiem sempre en grups de dos o tres. Així doncs, aprofitava els coneixements previs dels alumnes abans d’ensenyar-nos coses noves, alhora que fomentava la cooperació amb els companys.
Un altre aspecte destacable és la concepció que ens inculcava de l’error: no es tractava d’un hàbit que calia corregir, sinó d’una actuació que tenia uns motius i, si els examinàvem, enteníem perquè allò no era pertinent en la llengua que estudiàvem. A més, la professora sempre procurava que cada alumne evolucionés al seu ritme, i donava més importància a la progressió que feia durant el curs que no pas als coneixements que demostrava tenir al final.
Finalment, considero molt adequat el paper actiu que teníem els alumnes, ja que quan fèiem els Portfolios nosaltres triàvem els textos que volíem treballar (tot i que la docent ens donava unes pautes) i també els temes sobre els quals volíem escriure, de manera que així l’alumne es motivava molt més, ja que triava els temes que l’interessaven.
Ja sé que no hi ha cap teoria perfecta, i que el fet que en prefereixis una o una altra moltes vegades depèn del professor que te l’ha inculcat, però sens dubte jo m’inclino per la teoria constructivista, ja que considero que és on l’alumne té un paper més actiu i on es pot fer el seu aprenentatge més a mida. És veritat que aquesta teoria pot funcionar més o menys en funció de la predisposició dels alumnes, i que no cal desterrar les altres teories, sinó agafar de cadascuna allò que té de més útil. Ara bé, com a teoria general per enfocar les classes d’ensenyament de llengües, jo optaria clarament per la teoria constructivista i deixaria força de banda el conductisme i el cognitivisme. El que sí que introduiria són elements de l’enfocament humanista, ja que considero molt important tenir en compte l’edat, l’entorn i l’estat d’ànim de l’alumne a l’hora de fer-li classes del que sigui.
1 comentario
Jezabel -
Extraño, ¿no?